He arribat a un punt critic de la meva estada al Middle East.
A partir d'ara, tinc tres mesos endavat d'anades i vingudes bi-setmanals. Ja no estaré permanentment aqui. És un plantejament més suportable pel meu cos, no acostumat a estar a 50º, i sobretot pel meu estat anímic, a mig gas i apagant-se a mesura que l'oxígen desapareix de l'atmòsfera.
Sempre que s'acaba una etapa un fa un balanç... em quedo amb la sensació agredolça de no haver fet tot el que voldria, d'haver-me amotllat un xic massa a la inèrcia del context en comptes de desafiar-la i crear-ne una de pròpia. Es tracta d'un esforç diari, basat en cultivar la fè en la vida i fomentar el gaudi i l'espontaneitat al dia a dia. Us sona?
El món és com és, però jo aspiro a viure'l com el miracle que pot ser. És com una mena de "missió impossible" metafísica que cada dia veig més necessària per viure. No vull dir sobreviure... això rai, sino viure en majúscules. Viure escoltant l'impuls alegre i expansiu que ens sobrevé quan aconseguim simplement silenciar la ment. Segurament tots i totes heu viscut aquests moments, en els que la realitat cau com una llosa i la sobrevoleu com si fos un somni, accedint així a una altra visió, inalterada, de com es la realitat fora del bucle de pensament habitual.
Aquest tipus de sensacions mig oníriques són el meu dia a dia mentre acabo l'estada a Doha. Les cultivo entre siesta i siesta febrils. Porto malalt 6 dies, des del dia de fi del meu (1r) contracte a Doha. Sembla que necessitava un moment per desplomar-me... i literalment el vaig trobar. Va ser dissabte, en sortir de la Sauna delux del meu hotel-apartament. Vaig pujar a fer-hi desintoxicació pel constipat, i mentre feia la dutxa freda post-cocció, em va agafar tal mareig que no vaig saber medir la distància entre jo i el paviment. Uns 5 punts a la cella seran la marca (modesta, espero) que el Middle East deixarà en mi.
Estar aqui ha estat, com fer una petita maqueta d'una nova vida. He arribat a construir una certa incipient rutina, reconec que bastant pobra, que compta amb moments d'esport (trobaré a faltar el futbol sobre l'herba fresca) moments d'oci (passejar pel Souq) moments de sociabilització (anar de festa amb paleo-espanyols), i moments per mi (fent aquareles i figures de fang). Tinc altres plans per la segona part, que miraré de portar a terme, vejam si els astres m'acompayen.
Tot i que aquesta és una terra rica en diners, per mi és herma de riqueses que ténen autèntic valor: natura, saviesa i cultura tradicional, producció artística, ments lliures i inquietut vital...
És obvi que aquesta visió és la meva construcció cultural, ja que els Qatarins semblen opinar que aquest és l'indret més afavorit del planeta i que són molt afortunats de viure-hi. Me n'alegro per ells... visca el placebo! El dia que s'empassin la pastilla blava de matrix voldré tornar de visita... això haurà canviat molt i molt.
Segurament em trobaré l'Urdangarin enfundat en un tratge anti rajos UV, dirigint el voley platja de la NIkki Beach a "the Pearl". Sarkozy, potencial assessor del fons d'inversió Qatarí haurà aconseguit que es construeixi una Tour Eiffel el doble de gran a Doha, que acomplirà una segona funció: ser la torre d'extracció més gran del món (de Total petroleum, es clar). Mentrestant, Toni Blair, actual assessor polític de l'emir, haurà aconseguit crear el parc temàtic més gran del món sobre una plataforma petrolifera (de BP, es clar), que recrearà les meravelles de la remota era industrial a través d'excitants muntanyes russes i tasses rodants. Estarà localitzat enmig del mar de Qatar, un mar que tindrà onades de 9.00 a 11.00 per professionals i de 16.00 a 18.00 per principiants, gràcies a un revolucionari sistema aquapark. Ah, i de 11:30 a 13:30 reservat als més sedentaris, obesos i/o diabètics: bombolles jacuzzi i fonts de colors amb música d'Ennio Morricone.
Podeu riure, però m'hi jugaria alguna cosa grossa a que desenes de projectes així corren per la taula de l'emir. Tinc proves: un dels meus col·laboradors Qatarins acaba de proposar a Qatar Foundation un originalissim projecte: Miracle Land! Es tracta de reunir les 7 meravelles de la terra en un sol parc temàtic. Situat en algun punt d'aquesta terra herma i axixarradora, segur que seria una atracció irrenunciable per qualsevol turista... Vaja, que faci un Verkami ja, que hi poso pasta!
... Riute'n d'EuroVegas, i aquí aquestes iniciatives són sempre vistes com manifestacions de la "visió" o la "sòlida fè" de l'emir, a qui tothom respecta sempre, sota qualsevol pretexte. Qualitats d'una cultura tribal. Hi ha una cosa que m'agrada d'això, de tenir confiança i respecte en els líders... és bonic, no? potser em commou perquè no ho hem pogut experimentar, nosaltres? Llevat de l'època d'en Guardiola, és clar...
El futbol és una esclexa per on s'escolen necessitats inconscients insatisfetes.
Exactament com els somnis...
Ara torno en mans de morfeu, entre suors, per continuar aquests deliris...
lunes, 15 de abril de 2013
domingo, 17 de marzo de 2013
El gran decorat
Això no és del tot un pais.
És més aviat un decorat de luxe per on passen coses només excel·lents, globals, intenses, de gran escala... per tal d'agitar una mica el petroli que té per sang la gent local.
És dens, és fosc, és escàs, i és extremadament codiciat: aquests són els atributs del petroli, com també dels Qatarís.
Aquest país es una berruga de la península aràbiga, una berruga curulla de cru i de gas... substàncies sorgides de la descomposició de la matèria orgànica... i aquesta, una acumulació d'animals i plantes mortes durant mil·lenis. Aquesta mort, amb el progrés ha esdevingut productiva. I així és com els Qatarís s'han convertit en els grans explotadors de l'antic paradigma, en nous rics vivint de la mort que el desert atesora a la seva panxa buida.
He tingut uns dies foscos amb els Qatarís, i ara no els hi veig gaires gràcies, d'aqui tanta negror.... Parlem de llums? A Doha n'està plè... Són un dels ingredients principals d'aquest Truman Show en el que mai plou, en el que SEMPRE surt el sol a les 6 i SEMPRE es pon a les 6, i no és broma. A aquesta hora els minarets de les mesquites retronen amb càntics cridant a pregària... és un sò agradable, una cacofonia de melodies arabesques solapades audible 5 cops al dia, que li confereix un toc de realisme al decorat.
A la mateixa hora s'encénen els llums del carrer i dels edificis de West Bay i es retallen al cel a còpia de leds de colors. Són com els llums que durant l'estiu enrampen les mosques: sedueixen llaminers als "expats" (expatriats, com jo) i als nacionals gamberrus, que volen fer una birreta d'esquenes al profeta M'hamed. Jo vaig ser absorbit per una d'aquestes llums inciendiàries divendres: vaig arribar al bar a lloms de la mosca major, un Porsche Cayenne amb U2 sonant a tota ostia: "Where the streets have no name"... i lo graciós es que a Doha els carrers no ténen nom: se'ls coneix per referències, com antigament als pobles. Al costat de l'oficina de correus, al costat del Museu d'Art Islàmic, al costat de la pista de tenis, al costat del Sheraton, al costat de l'Aspire... i la ciutat ja s'acaba. És un puny, un puny de ciment que apreta però no ofega, com la calor del Golf Pèrsic a l'hivern.
Encara és hivern, i som a 30 graus. Es noten, sobretot jugant a futbol. M'he retrobat amb els fantasmes de jugar a futbol amb gent que no conec en un context competitiu. No em senta bé competir, però no sé com vaig acabar participant en un torneig, on he acabat jugant amb la Selecció Espanyola Amateur... equip complert de "La roja" i tot - tinc fotos que no sortiràn mai del meu mòbil - acompanyat d'un ramat Espanyolitic (creuament entre Espanyol i Paleolític), en la que he tingut l'honor de ser el suplent més insignificant. Enrere quedaven els meus temps de marginat al Juvenil del Sant Cugat, quan els macarres de Rubí se'm pixaven a la dutxa i jo em preguntava què cardava allà. Això no és ni de lluny tan terrible... ja som adults, però em desperta sensacions igualment desagradables d'ambient masculí sobre-testosteronic. He constatat que sóc futbolista de patxanga, i que m'agrada més el despreciat futbol sala que l'esport "rei". Seràn les arrels urbanes que em porten cap al ciment... serà que sóc de grups petits... el fet és que l'únic que em porta a jugar a futbol per ara es l'olor a gespa i el fet de córrer en una superfície més real que una cinta de gimnàs.
Si bé aquests bons homenots de la selecció no són Socrates, si que m'han transportat a casa: l'humor verd sobat, les ganes de borratxera, la cara típica de gellego, de madrileny, d'andalús... la vitalitat de l'alegria llatina. Són un oasis de catxondeo en un pais de gent avorrida, de gent que ho té tot sense haver-s'ho guanyat... i és que no hi pot haver satisfacció si no hi ha esforç. Això no es pot regar com les flors o la gespa de decorat que hi ha per tota la ciutat... però bé, als decorats també passen grans coses: Al-Jazeera en té un munt i és un paradigma de la llibertat d'expressió al Middle-East, per exemple.
Sigui com sigui, ja és hora d'una mica d'autèntica mediocritat i no excel·lència impostada, d'autèntic fred i no aire acondicionat, d'autèntic pernil de porc i no de gall d'indi, d'autèntic vi i no suc de raim... en definitiva, de Catalunya i no Qatarunya.
En breu, pillaré un autèntic encostipat.
És més aviat un decorat de luxe per on passen coses només excel·lents, globals, intenses, de gran escala... per tal d'agitar una mica el petroli que té per sang la gent local.
És dens, és fosc, és escàs, i és extremadament codiciat: aquests són els atributs del petroli, com també dels Qatarís.
Aquest país es una berruga de la península aràbiga, una berruga curulla de cru i de gas... substàncies sorgides de la descomposició de la matèria orgànica... i aquesta, una acumulació d'animals i plantes mortes durant mil·lenis. Aquesta mort, amb el progrés ha esdevingut productiva. I així és com els Qatarís s'han convertit en els grans explotadors de l'antic paradigma, en nous rics vivint de la mort que el desert atesora a la seva panxa buida.
He tingut uns dies foscos amb els Qatarís, i ara no els hi veig gaires gràcies, d'aqui tanta negror.... Parlem de llums? A Doha n'està plè... Són un dels ingredients principals d'aquest Truman Show en el que mai plou, en el que SEMPRE surt el sol a les 6 i SEMPRE es pon a les 6, i no és broma. A aquesta hora els minarets de les mesquites retronen amb càntics cridant a pregària... és un sò agradable, una cacofonia de melodies arabesques solapades audible 5 cops al dia, que li confereix un toc de realisme al decorat.
A la mateixa hora s'encénen els llums del carrer i dels edificis de West Bay i es retallen al cel a còpia de leds de colors. Són com els llums que durant l'estiu enrampen les mosques: sedueixen llaminers als "expats" (expatriats, com jo) i als nacionals gamberrus, que volen fer una birreta d'esquenes al profeta M'hamed. Jo vaig ser absorbit per una d'aquestes llums inciendiàries divendres: vaig arribar al bar a lloms de la mosca major, un Porsche Cayenne amb U2 sonant a tota ostia: "Where the streets have no name"... i lo graciós es que a Doha els carrers no ténen nom: se'ls coneix per referències, com antigament als pobles. Al costat de l'oficina de correus, al costat del Museu d'Art Islàmic, al costat de la pista de tenis, al costat del Sheraton, al costat de l'Aspire... i la ciutat ja s'acaba. És un puny, un puny de ciment que apreta però no ofega, com la calor del Golf Pèrsic a l'hivern.
Encara és hivern, i som a 30 graus. Es noten, sobretot jugant a futbol. M'he retrobat amb els fantasmes de jugar a futbol amb gent que no conec en un context competitiu. No em senta bé competir, però no sé com vaig acabar participant en un torneig, on he acabat jugant amb la Selecció Espanyola Amateur... equip complert de "La roja" i tot - tinc fotos que no sortiràn mai del meu mòbil - acompanyat d'un ramat Espanyolitic (creuament entre Espanyol i Paleolític), en la que he tingut l'honor de ser el suplent més insignificant. Enrere quedaven els meus temps de marginat al Juvenil del Sant Cugat, quan els macarres de Rubí se'm pixaven a la dutxa i jo em preguntava què cardava allà. Això no és ni de lluny tan terrible... ja som adults, però em desperta sensacions igualment desagradables d'ambient masculí sobre-testosteronic. He constatat que sóc futbolista de patxanga, i que m'agrada més el despreciat futbol sala que l'esport "rei". Seràn les arrels urbanes que em porten cap al ciment... serà que sóc de grups petits... el fet és que l'únic que em porta a jugar a futbol per ara es l'olor a gespa i el fet de córrer en una superfície més real que una cinta de gimnàs.
Si bé aquests bons homenots de la selecció no són Socrates, si que m'han transportat a casa: l'humor verd sobat, les ganes de borratxera, la cara típica de gellego, de madrileny, d'andalús... la vitalitat de l'alegria llatina. Són un oasis de catxondeo en un pais de gent avorrida, de gent que ho té tot sense haver-s'ho guanyat... i és que no hi pot haver satisfacció si no hi ha esforç. Això no es pot regar com les flors o la gespa de decorat que hi ha per tota la ciutat... però bé, als decorats també passen grans coses: Al-Jazeera en té un munt i és un paradigma de la llibertat d'expressió al Middle-East, per exemple.
Sigui com sigui, ja és hora d'una mica d'autèntica mediocritat i no excel·lència impostada, d'autèntic fred i no aire acondicionat, d'autèntic pernil de porc i no de gall d'indi, d'autèntic vi i no suc de raim... en definitiva, de Catalunya i no Qatarunya.
En breu, pillaré un autèntic encostipat.
jueves, 14 de febrero de 2013
El tròpic de càncer
Aquestes línies les vaig començar mentre sobrevolava el tròpic de càncer al seu pas per Musqat, capital Omanesa. Sabeu què són els tròpics? ... unes línies imaginàries paralel·les a l'equador, que marquen els límits de la zona on el sol arriba a brillar perfectament vertical. Els tròpics tallen imaginàriament la terra en terços... i jo en sobrevolava el més càlid mentre complia un terç de la meva estada al Middle East.
Els inicis sempre són especials... tot entra directe a la mèdul·la, com els nens petits que aprenen a parlar sense cap esforç. De vegades miro d'obrir la percepció deixant que l'Àrab m'impregni l'inconscient. Estic convençut que si ho fes durant tot un any no me'n sortiria... la ment de l'adult està massa carregat de desig, i Qatar és el paradigma del desig satisfet. Cada Qatarí cobra de l'estat un sou mensual pel fet de ser paisà. Un sou que arriba als 3.000€ segons els rumors que corren, imagineu quin tipus de vida estan acostumats a portar.
Ahir vaig anar a casa d'un Qatarí important, que havia estat l'entrenador de'n Guardiola quan jugava aqui. Ens va rebre a la porta de la seva mansió, impressionant. Aparcats a mà esquerra, tres cadells Mercedes de menys d'un any de vida jeien com camells avorrits esperant el seu amo. Entrem a casa: rebedor ampli, envoltat de portes lacades blanques, amb motllures daurades que ens reflecteixen a trossos. Tot plegat força cutre, perquè el luxe és en realitat molt difícil d'exercir... no n'hi ha prou amb comprar-lo. Vam seure en una sala perimetralment flanquejada de sofàs curulls de coixins, presidits per una taula coberta de seda, sobre la qual hi havia una safata de plata. A la safata teteres de plata, un bol de cristall amb aigua per rentar-nos els dits, i tasses de plata amb incrustacions de diamants... tot plegat molt rococó, molt d'imitació... sent el màxim exponent de la imitació Qatarí el centre comercial "Villaggio" de Doha, construït inspirant-se en les galeries Vittorio Emmanuelle de Milano, al que han afegit per a major gaudi del consumidor uns canals venecians pels que patrullen gondolers indis o filipins.
La peculiar manera de fugir del buit existencial d'aquesta gent és imitar el luxe estranger, i si poden no es queden aqui, sinó que l'adquireixen, el financen .. li posen el seu nom com si fos el seu fill: Qatar Foundation a Barcelona, Emirates Stadium a Londres... i "Qatar Stadium" pel proper Camp Nou, segons diuen les males llegües.
A un dels meus companys li agrada dir que aquesta gent ha passat del camell al mercedes d'un dia per l'altre, i té força raó: en dues generacions han assolit la modernitat, i només en 15 anys han construït la major part de la ciutat que veiem a les postals. Per aquest motiu m'agraden els homes grans que he conegut aquí: encara ténen el desert a la sang, la senzillesa a la mirada, i l'agraïment al somriure sincer.
Fa un parell de setmanes em van convidar a sopar a casa de la família d'un altre col·laborador local. En entrar a la casa, que també era immensa, em vaig treure les sabates i vaig travessar el rebedor. Arribo a una sala de 50m2 assortida de sofàs, i 40 ulls bruns em miraven sota mocadors Qatarís. Tota la familia de l'home, del pare als nebots, estava fent-la petar a la Qatarí, és a dir, asseguts uns al costat dels altres, en ordre d'edat més o menys informal. Les sales de reunions a les cases sempre són així, àmplies i amb seients perimetrals on conversar uns al costat dels altres, facilitant la intimitat i el contacte físic. I és que els homes es toquen força al Golf, i a mi m'agrada, em sembla molt sà... de les poques coses sanes que trobo per aquí. Se saluden donant-se la mà, i si hi ha estima s'apropen per tocar-se amb la punta del nas, tants cops com temps hagin estat sense veure's. Habibi, es diuen... t'he trobat a faltar!. Amb ells vaig sopar al terra, a costat i costat d'un un hule de 10 metres sobre el qual hi havia muntanyes d'arròs coronades amb pollastre. Menjàvem amb les mans, com és tradició, i vaig haver d'estar molt concentrat per no utilitzar la mà esquerra en cap moment. Si ficava la "pota" esquerra, automàticament ningú agafaria més del plat comú, i potser pararien de menjar. Això és el que he sentit i per si de cas, miraré de no haver-ho de comprovar.
En tot aquest embolao estic immers, ja que sóc l'agent 707. És el número del meu nou apartament, un apartament digne de'n Bond. Fa molta patxoca... quan vaig entrar per primer cop vaig fer bots d'alegria durant 5 minuts, corredisses, palmades i crits inclosos. Com a curiositat us diré que té un netejador de cul a l'estil àrab. No havia tocat aquest invent del diable fins avui, que la Jana m'ha convençut amb males arts.
... Això no ho llegiu mentre sopeu, oi?
M'haureu de perdonar. Deixeu la cullera al plat, que continuo...
Es tracta d'una petita dutxa amb palanqueta, penjada dignament al costat de la cisterna. Situo apuntant a l'objectiu, i... gatell! FLASCA, diana amb un xorro força intens i més aviat fred, segur que molt calculat perquè resulti fins i tot agradable al tacte. En aquest racó íntim del meu apartament he experimentat el "culture shock" del dia, i és que periòdicament en vaig tenint. Fa dos dies, per exemple, vaig intentar comprar menjar. Sembla fàcil, no? Doncs bé... Baixo al carrer tot cofoi perquè em toqui l'aire, i em dirigeixo a la zona del Souq. Allà trobo supermercats filipins que semblen formiguers, i que tenen un 5% de verdures front a un 95% de processats. No, aqui no compro avui..... vejam si trobo un super més "europeu"... vejam aqui... no, aqui hi ha un sidral muntat amb un home bala... vejam allà... no, aqui hi ha un escenari amb barrufets cantant en Àrab... vejam allà.... no, aqui hi ha uns paios farcits de miralls que es fotografien amb la penya.... i més enllà? .... no, aqui uns ayatolàs Qatarís i Palestins fent danses militars... en fi, no continuo i us juro per l'alcohol que no bec que encara la podria estendre Vaig haver de pillar un taxi i anar a un Carrefour de l'altre punta de la ciutat per fer la compra, i després tornar a agafar un taxi per anar a l'apartament. Un estil de vida basat en l'absoluta abundància de recursos... sobretot petroli i pasta.
El tercer element de la trinitat Qatarí és el futbol: el meu univers aquests mesos. He conegut personatges, com el Camacho, ésser entranyable, campechano i amb l'energia d'un porc senglar... Camachooooo!, li vaig dir jo tot original, i ell va respondre: "Que haces tu aquí?"... l'home flipant de veure un altre espanyol en una pista de futbol a prendre pel sac del món. És seleccionador de Xina ara, i havien jugat contra la selecció Omaní el dia abans. Li vaig desitjar sort, de tot cor.
I bé... són les 2.26 hora local. Demà és divendres i és cap de setmana a Qatar. Miraré d'escapar-me de la meva sofisticada presó de cristall i conèixer algun nou racó d'aquesta gran escenografia que és Doha. Si mai mireu un googlemaps, sapigueu que el mar rodó que hi ha al mig de la ciutat també l'han fet a mida. Jo estic a la punta sud, davant del museu d'art islàmic. Feu zoom i digueu hola.
Els inicis sempre són especials... tot entra directe a la mèdul·la, com els nens petits que aprenen a parlar sense cap esforç. De vegades miro d'obrir la percepció deixant que l'Àrab m'impregni l'inconscient. Estic convençut que si ho fes durant tot un any no me'n sortiria... la ment de l'adult està massa carregat de desig, i Qatar és el paradigma del desig satisfet. Cada Qatarí cobra de l'estat un sou mensual pel fet de ser paisà. Un sou que arriba als 3.000€ segons els rumors que corren, imagineu quin tipus de vida estan acostumats a portar.
Ahir vaig anar a casa d'un Qatarí important, que havia estat l'entrenador de'n Guardiola quan jugava aqui. Ens va rebre a la porta de la seva mansió, impressionant. Aparcats a mà esquerra, tres cadells Mercedes de menys d'un any de vida jeien com camells avorrits esperant el seu amo. Entrem a casa: rebedor ampli, envoltat de portes lacades blanques, amb motllures daurades que ens reflecteixen a trossos. Tot plegat força cutre, perquè el luxe és en realitat molt difícil d'exercir... no n'hi ha prou amb comprar-lo. Vam seure en una sala perimetralment flanquejada de sofàs curulls de coixins, presidits per una taula coberta de seda, sobre la qual hi havia una safata de plata. A la safata teteres de plata, un bol de cristall amb aigua per rentar-nos els dits, i tasses de plata amb incrustacions de diamants... tot plegat molt rococó, molt d'imitació... sent el màxim exponent de la imitació Qatarí el centre comercial "Villaggio" de Doha, construït inspirant-se en les galeries Vittorio Emmanuelle de Milano, al que han afegit per a major gaudi del consumidor uns canals venecians pels que patrullen gondolers indis o filipins.
La peculiar manera de fugir del buit existencial d'aquesta gent és imitar el luxe estranger, i si poden no es queden aqui, sinó que l'adquireixen, el financen .. li posen el seu nom com si fos el seu fill: Qatar Foundation a Barcelona, Emirates Stadium a Londres... i "Qatar Stadium" pel proper Camp Nou, segons diuen les males llegües.
A un dels meus companys li agrada dir que aquesta gent ha passat del camell al mercedes d'un dia per l'altre, i té força raó: en dues generacions han assolit la modernitat, i només en 15 anys han construït la major part de la ciutat que veiem a les postals. Per aquest motiu m'agraden els homes grans que he conegut aquí: encara ténen el desert a la sang, la senzillesa a la mirada, i l'agraïment al somriure sincer.
Fa un parell de setmanes em van convidar a sopar a casa de la família d'un altre col·laborador local. En entrar a la casa, que també era immensa, em vaig treure les sabates i vaig travessar el rebedor. Arribo a una sala de 50m2 assortida de sofàs, i 40 ulls bruns em miraven sota mocadors Qatarís. Tota la familia de l'home, del pare als nebots, estava fent-la petar a la Qatarí, és a dir, asseguts uns al costat dels altres, en ordre d'edat més o menys informal. Les sales de reunions a les cases sempre són així, àmplies i amb seients perimetrals on conversar uns al costat dels altres, facilitant la intimitat i el contacte físic. I és que els homes es toquen força al Golf, i a mi m'agrada, em sembla molt sà... de les poques coses sanes que trobo per aquí. Se saluden donant-se la mà, i si hi ha estima s'apropen per tocar-se amb la punta del nas, tants cops com temps hagin estat sense veure's. Habibi, es diuen... t'he trobat a faltar!. Amb ells vaig sopar al terra, a costat i costat d'un un hule de 10 metres sobre el qual hi havia muntanyes d'arròs coronades amb pollastre. Menjàvem amb les mans, com és tradició, i vaig haver d'estar molt concentrat per no utilitzar la mà esquerra en cap moment. Si ficava la "pota" esquerra, automàticament ningú agafaria més del plat comú, i potser pararien de menjar. Això és el que he sentit i per si de cas, miraré de no haver-ho de comprovar.
En tot aquest embolao estic immers, ja que sóc l'agent 707. És el número del meu nou apartament, un apartament digne de'n Bond. Fa molta patxoca... quan vaig entrar per primer cop vaig fer bots d'alegria durant 5 minuts, corredisses, palmades i crits inclosos. Com a curiositat us diré que té un netejador de cul a l'estil àrab. No havia tocat aquest invent del diable fins avui, que la Jana m'ha convençut amb males arts.
... Això no ho llegiu mentre sopeu, oi?
M'haureu de perdonar. Deixeu la cullera al plat, que continuo...
Es tracta d'una petita dutxa amb palanqueta, penjada dignament al costat de la cisterna. Situo apuntant a l'objectiu, i... gatell! FLASCA, diana amb un xorro força intens i més aviat fred, segur que molt calculat perquè resulti fins i tot agradable al tacte. En aquest racó íntim del meu apartament he experimentat el "culture shock" del dia, i és que periòdicament en vaig tenint. Fa dos dies, per exemple, vaig intentar comprar menjar. Sembla fàcil, no? Doncs bé... Baixo al carrer tot cofoi perquè em toqui l'aire, i em dirigeixo a la zona del Souq. Allà trobo supermercats filipins que semblen formiguers, i que tenen un 5% de verdures front a un 95% de processats. No, aqui no compro avui..... vejam si trobo un super més "europeu"... vejam aqui... no, aqui hi ha un sidral muntat amb un home bala... vejam allà... no, aqui hi ha un escenari amb barrufets cantant en Àrab... vejam allà.... no, aqui hi ha uns paios farcits de miralls que es fotografien amb la penya.... i més enllà? .... no, aqui uns ayatolàs Qatarís i Palestins fent danses militars... en fi, no continuo i us juro per l'alcohol que no bec que encara la podria estendre Vaig haver de pillar un taxi i anar a un Carrefour de l'altre punta de la ciutat per fer la compra, i després tornar a agafar un taxi per anar a l'apartament. Un estil de vida basat en l'absoluta abundància de recursos... sobretot petroli i pasta.
El tercer element de la trinitat Qatarí és el futbol: el meu univers aquests mesos. He conegut personatges, com el Camacho, ésser entranyable, campechano i amb l'energia d'un porc senglar... Camachooooo!, li vaig dir jo tot original, i ell va respondre: "Que haces tu aquí?"... l'home flipant de veure un altre espanyol en una pista de futbol a prendre pel sac del món. És seleccionador de Xina ara, i havien jugat contra la selecció Omaní el dia abans. Li vaig desitjar sort, de tot cor.
I bé... són les 2.26 hora local. Demà és divendres i és cap de setmana a Qatar. Miraré d'escapar-me de la meva sofisticada presó de cristall i conèixer algun nou racó d'aquesta gran escenografia que és Doha. Si mai mireu un googlemaps, sapigueu que el mar rodó que hi ha al mig de la ciutat també l'han fet a mida. Jo estic a la punta sud, davant del museu d'art islàmic. Feu zoom i digueu hola.
viernes, 18 de enero de 2013
"Midelist"
Divendres nit.
Estic en un hotel aillat de Doha, esperant a tornar començar la setmana demà. Els dies de festa àrabs són dijous i divendres... però com sóc occidental, treballo dijous i divendres... i dissabte... i diumenge...
No és una queixa, és una observació.
Qui es queixa és el meu cos.
L'evolució natural del meu organisme, degut al seu ús recent seria un ésser amb la pell rebregada formant múltiples butxaques de diverses mides on posar passaports, resguards d'embarcament, camises netes, mitjons bruts, ordinador i sabatilles robades de l'hotel. També tindria uns ulls amb autoenfoc per llegir les diverses pantalles; éssers de cara plana amb els que em relaciono amb més continuitat, i que em brinden la informació més vital. Avui, per exemple, mr samsung m'ha recomanat, via ms email, una visita al Souq Waqif, un "Zoco" àrab de parets de ciment que van farcir de capes d'adob i bigues de fusta, per donar un aire a mercat del SXIX. I collons, confesso que m'encanta el rollete "RocaVillage" que s'han muntat. Per a mi, infinitament més real que la resta de la ciutat: una emulació sense gust de Dubai, que al seu torn és una emulació sense gust de Shangai, que és també una emulació patatòfila de Nova York, que per cert, és una rèplica de "York", població anglesa on es va inventar el pernil dolç...?
Tornant al meu cos... necessita paleotraining.
Em sorprèn haver-me engreixat 2 o 3 kilos, quan a la vegada he reduit el nombre d'àpats... Penso que aquest canvi d'horaris i àpats és també molt paleolític. Em dec estar posant com un toro sense adonar-me.?
El que trobo més a faltar alhora de moure'm és poder passejar. El petroli és el botxí de les voreres al golf pèrsic... El concepte "pas de vianants" és una entel·lèquia on no hi ha vianants. Vé a ser com un Los Angeles: un entorn pensat pel cotxe, i en aquest cas de canvi automàtic, que fundeix més.
El límit de velocitat a la ciutat oscil·la entre 60 i 120 a la ronda principal. En segona! vaja... i és que els cotxes autòctons són dignes de LeMans. Això es deu a tres raons principals:
a) els àrabs (del pèrsic, com a mínim) són fans dels articles d'ostentació de "classe"
b) ténen més pasta que connexions sinàptiques hàbils
c) el dipòsit sencer de Súper surt a uns 10€.
I aqui és on vinculo la segona part del relat: què cardo jo aquí?
Qui paga el projecte que desenvolupo és una petrolera amb un logo que reconeixereu: una cloïssa groga i vermella. La vida està plena de metàfores: a la zona es cultiven ostres amb perles a l'interior.... i la cloïssa de la companyia té més perles que dents un tiranosaure.
Els números que mou aquesta gent són per desplomar-se.
He conegut a alguns dels càrrecs top de middle east. Com us els imagineu? Si hi penseu un parell de minuts segurament encertareu.
Exacte! gent normal.
Big fishes... però al capdavall com tothom: amb una dissonància cognitiva galopant, característica de rics i pobres, homes i dones, moros i cristians. Passa que amb el seu tren de vida... la locomotora només la para un atac de cor.
Demà busco pis.
Visitaré una "Villa" que diuen que és la ostia... pot ser que em lloguin una habitació a preu de becari. Això és el que miraré de fer, mirant de mantenir el meu estatus d'Ambassador al mateix temps.
Tinc ganes de donar als meus mitjons bruts una llar, a les meves camises una planxa i al meu estómac, un puré de carbassa.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)