He arribat a un punt critic de la meva estada al Middle East.
A partir d'ara, tinc tres mesos endavat d'anades i vingudes bi-setmanals. Ja no estaré permanentment aqui. És un plantejament més suportable pel meu cos, no acostumat a estar a 50º, i sobretot pel meu estat anímic, a mig gas i apagant-se a mesura que l'oxígen desapareix de l'atmòsfera.
Sempre que s'acaba una etapa un fa un balanç... em quedo amb la sensació agredolça de no haver fet tot el que voldria, d'haver-me amotllat un xic massa a la inèrcia del context en comptes de desafiar-la i crear-ne una de pròpia. Es tracta d'un esforç diari, basat en cultivar la fè en la vida i fomentar el gaudi i l'espontaneitat al dia a dia. Us sona?
El món és com és, però jo aspiro a viure'l com el miracle que pot ser. És com una mena de "missió impossible" metafísica que cada dia veig més necessària per viure. No vull dir sobreviure... això rai, sino viure en majúscules. Viure escoltant l'impuls alegre i expansiu que ens sobrevé quan aconseguim simplement silenciar la ment. Segurament tots i totes heu viscut aquests moments, en els que la realitat cau com una llosa i la sobrevoleu com si fos un somni, accedint així a una altra visió, inalterada, de com es la realitat fora del bucle de pensament habitual.
Aquest tipus de sensacions mig oníriques són el meu dia a dia mentre acabo l'estada a Doha. Les cultivo entre siesta i siesta febrils. Porto malalt 6 dies, des del dia de fi del meu (1r) contracte a Doha. Sembla que necessitava un moment per desplomar-me... i literalment el vaig trobar. Va ser dissabte, en sortir de la Sauna delux del meu hotel-apartament. Vaig pujar a fer-hi desintoxicació pel constipat, i mentre feia la dutxa freda post-cocció, em va agafar tal mareig que no vaig saber medir la distància entre jo i el paviment. Uns 5 punts a la cella seran la marca (modesta, espero) que el Middle East deixarà en mi.
Estar aqui ha estat, com fer una petita maqueta d'una nova vida. He arribat a construir una certa incipient rutina, reconec que bastant pobra, que compta amb moments d'esport (trobaré a faltar el futbol sobre l'herba fresca) moments d'oci (passejar pel Souq) moments de sociabilització (anar de festa amb paleo-espanyols), i moments per mi (fent aquareles i figures de fang). Tinc altres plans per la segona part, que miraré de portar a terme, vejam si els astres m'acompayen.
Tot i que aquesta és una terra rica en diners, per mi és herma de riqueses que ténen autèntic valor: natura, saviesa i cultura tradicional, producció artística, ments lliures i inquietut vital...
És obvi que aquesta visió és la meva construcció cultural, ja que els Qatarins semblen opinar que aquest és l'indret més afavorit del planeta i que són molt afortunats de viure-hi. Me n'alegro per ells... visca el placebo! El dia que s'empassin la pastilla blava de matrix voldré tornar de visita... això haurà canviat molt i molt.
Segurament em trobaré l'Urdangarin enfundat en un tratge anti rajos UV, dirigint el voley platja de la NIkki Beach a "the Pearl". Sarkozy, potencial assessor del fons d'inversió Qatarí haurà aconseguit que es construeixi una Tour Eiffel el doble de gran a Doha, que acomplirà una segona funció: ser la torre d'extracció més gran del món (de Total petroleum, es clar). Mentrestant, Toni Blair, actual assessor polític de l'emir, haurà aconseguit crear el parc temàtic més gran del món sobre una plataforma petrolifera (de BP, es clar), que recrearà les meravelles de la remota era industrial a través d'excitants muntanyes russes i tasses rodants. Estarà localitzat enmig del mar de Qatar, un mar que tindrà onades de 9.00 a 11.00 per professionals i de 16.00 a 18.00 per principiants, gràcies a un revolucionari sistema aquapark. Ah, i de 11:30 a 13:30 reservat als més sedentaris, obesos i/o diabètics: bombolles jacuzzi i fonts de colors amb música d'Ennio Morricone.
Podeu riure, però m'hi jugaria alguna cosa grossa a que desenes de projectes així corren per la taula de l'emir. Tinc proves: un dels meus col·laboradors Qatarins acaba de proposar a Qatar Foundation un originalissim projecte: Miracle Land! Es tracta de reunir les 7 meravelles de la terra en un sol parc temàtic. Situat en algun punt d'aquesta terra herma i axixarradora, segur que seria una atracció irrenunciable per qualsevol turista... Vaja, que faci un Verkami ja, que hi poso pasta!
... Riute'n d'EuroVegas, i aquí aquestes iniciatives són sempre vistes com manifestacions de la "visió" o la "sòlida fè" de l'emir, a qui tothom respecta sempre, sota qualsevol pretexte. Qualitats d'una cultura tribal. Hi ha una cosa que m'agrada d'això, de tenir confiança i respecte en els líders... és bonic, no? potser em commou perquè no ho hem pogut experimentar, nosaltres? Llevat de l'època d'en Guardiola, és clar...
El futbol és una esclexa per on s'escolen necessitats inconscients insatisfetes.
Exactament com els somnis...
Ara torno en mans de morfeu, entre suors, per continuar aquests deliris...
