"Midelist"

Divendres nit.
Estic en un hotel aillat de Doha, esperant a tornar començar la setmana demà. Els dies de festa àrabs són dijous i divendres... però com sóc occidental, treballo dijous i divendres... i dissabte... i diumenge...
No és una queixa, és una observació.

Qui es queixa és el meu cos.
L'evolució natural del meu organisme, degut al seu ús recent seria un ésser amb la pell rebregada formant múltiples butxaques de diverses mides on posar passaports, resguards d'embarcament, camises netes, mitjons bruts, ordinador i sabatilles robades de l'hotel. També tindria uns ulls amb autoenfoc per llegir les diverses pantalles; éssers de cara plana amb els que em relaciono amb més continuitat, i que em brinden la informació més vital. Avui, per exemple, mr samsung m'ha recomanat, via ms email, una visita al Souq Waqif, un "Zoco" àrab de parets de ciment que van farcir de capes d'adob i bigues de fusta, per donar un aire a mercat del SXIX. I collons, confesso que m'encanta el rollete "RocaVillage" que s'han muntat. Per a mi, infinitament més real que la resta de la ciutat: una emulació sense gust de Dubai, que al seu torn és una emulació sense gust de Shangai, que és també una emulació patatòfila de Nova York, que per cert, és una rèplica de "York", població anglesa on es va inventar el pernil dolç...?

Tornant al meu cos... necessita paleotraining.
Em sorprèn haver-me engreixat 2 o 3 kilos, quan a la vegada he reduit el nombre d'àpats... Penso que aquest canvi d'horaris i àpats és també molt paleolític. Em dec estar posant com un toro sense adonar-me.?

El que trobo més a faltar alhora de moure'm és poder passejar. El petroli és el botxí de les voreres al golf pèrsic... El concepte "pas de vianants" és una entel·lèquia on no hi ha vianants. Vé a ser com un Los Angeles: un entorn pensat pel cotxe, i en aquest cas de canvi automàtic, que fundeix més.
El límit de velocitat a la ciutat oscil·la entre 60 i 120 a la ronda principal. En segona! vaja... i és que els cotxes autòctons són dignes de LeMans. Això es deu a tres raons principals:

a) els àrabs (del pèrsic, com a mínim) són fans dels articles d'ostentació de "classe"
b) ténen més pasta que connexions sinàptiques hàbils
c) el dipòsit sencer de Súper surt a uns 10€.

I aqui és on vinculo la segona part del relat: què cardo jo aquí?
Qui paga el projecte que desenvolupo és una petrolera amb un logo que reconeixereu: una cloïssa groga i vermella. La vida està plena de metàfores: a la zona es cultiven ostres amb perles a l'interior.... i la cloïssa de la companyia té més perles que dents un tiranosaure.

Els números que mou aquesta gent són per desplomar-se.
He conegut a alguns dels càrrecs top de middle east. Com us els imagineu?  Si hi penseu un parell de minuts segurament encertareu.

Exacte! gent normal.
Big fishes... però al capdavall com tothom: amb una dissonància cognitiva galopant, característica de rics i pobres, homes i dones, moros i cristians. Passa que amb el seu tren de vida... la locomotora només la para un atac de cor.

Demà busco pis.
Visitaré una "Villa" que diuen que és la ostia... pot ser que em lloguin una habitació a preu de becari. Això és el que miraré de fer, mirant de mantenir el meu estatus d'Ambassador al mateix temps.

Tinc ganes de donar als meus mitjons bruts una llar, a les meves camises una planxa i al meu estómac, un puré de carbassa.