Això no és del tot un pais.
És més aviat un decorat de luxe per on passen coses només excel·lents, globals, intenses, de gran escala... per tal d'agitar una mica el petroli que té per sang la gent local.
És dens, és fosc, és escàs, i és extremadament codiciat: aquests són els atributs del petroli, com també dels Qatarís.
Aquest país es una berruga de la península aràbiga, una berruga curulla de cru i de gas... substàncies sorgides de la descomposició de la matèria orgànica... i aquesta, una acumulació d'animals i plantes mortes durant mil·lenis. Aquesta mort, amb el progrés ha esdevingut productiva. I així és com els Qatarís s'han convertit en els grans explotadors de l'antic paradigma, en nous rics vivint de la mort que el desert atesora a la seva panxa buida.
He tingut uns dies foscos amb els Qatarís, i ara no els hi veig gaires gràcies, d'aqui tanta negror.... Parlem de llums? A Doha n'està plè... Són un dels ingredients principals d'aquest Truman Show en el que mai plou, en el que SEMPRE surt el sol a les 6 i SEMPRE es pon a les 6, i no és broma. A aquesta hora els minarets de les mesquites retronen amb càntics cridant a pregària... és un sò agradable, una cacofonia de melodies arabesques solapades audible 5 cops al dia, que li confereix un toc de realisme al decorat.
A la mateixa hora s'encénen els llums del carrer i dels edificis de West Bay i es retallen al cel a còpia de leds de colors. Són com els llums que durant l'estiu enrampen les mosques: sedueixen llaminers als "expats" (expatriats, com jo) i als nacionals gamberrus, que volen fer una birreta d'esquenes al profeta M'hamed. Jo vaig ser absorbit per una d'aquestes llums inciendiàries divendres: vaig arribar al bar a lloms de la mosca major, un Porsche Cayenne amb U2 sonant a tota ostia: "Where the streets have no name"... i lo graciós es que a Doha els carrers no ténen nom: se'ls coneix per referències, com antigament als pobles. Al costat de l'oficina de correus, al costat del Museu d'Art Islàmic, al costat de la pista de tenis, al costat del Sheraton, al costat de l'Aspire... i la ciutat ja s'acaba. És un puny, un puny de ciment que apreta però no ofega, com la calor del Golf Pèrsic a l'hivern.
Encara és hivern, i som a 30 graus. Es noten, sobretot jugant a futbol. M'he retrobat amb els fantasmes de jugar a futbol amb gent que no conec en un context competitiu. No em senta bé competir, però no sé com vaig acabar participant en un torneig, on he acabat jugant amb la Selecció Espanyola Amateur... equip complert de "La roja" i tot - tinc fotos que no sortiràn mai del meu mòbil - acompanyat d'un ramat Espanyolitic (creuament entre Espanyol i Paleolític), en la que he tingut l'honor de ser el suplent més insignificant. Enrere quedaven els meus temps de marginat al Juvenil del Sant Cugat, quan els macarres de Rubí se'm pixaven a la dutxa i jo em preguntava què cardava allà. Això no és ni de lluny tan terrible... ja som adults, però em desperta sensacions igualment desagradables d'ambient masculí sobre-testosteronic. He constatat que sóc futbolista de patxanga, i que m'agrada més el despreciat futbol sala que l'esport "rei". Seràn les arrels urbanes que em porten cap al ciment... serà que sóc de grups petits... el fet és que l'únic que em porta a jugar a futbol per ara es l'olor a gespa i el fet de córrer en una superfície més real que una cinta de gimnàs.
Si bé aquests bons homenots de la selecció no són Socrates, si que m'han transportat a casa: l'humor verd sobat, les ganes de borratxera, la cara típica de gellego, de madrileny, d'andalús... la vitalitat de l'alegria llatina. Són un oasis de catxondeo en un pais de gent avorrida, de gent que ho té tot sense haver-s'ho guanyat... i és que no hi pot haver satisfacció si no hi ha esforç. Això no es pot regar com les flors o la gespa de decorat que hi ha per tota la ciutat... però bé, als decorats també passen grans coses: Al-Jazeera en té un munt i és un paradigma de la llibertat d'expressió al Middle-East, per exemple.
Sigui com sigui, ja és hora d'una mica d'autèntica mediocritat i no excel·lència impostada, d'autèntic fred i no aire acondicionat, d'autèntic pernil de porc i no de gall d'indi, d'autèntic vi i no suc de raim... en definitiva, de Catalunya i no Qatarunya.
En breu, pillaré un autèntic encostipat.
