El tròpic de càncer

Aquestes línies les vaig començar mentre sobrevolava el tròpic de càncer al seu pas per Musqat, capital Omanesa. Sabeu què són els tròpics? ... unes línies imaginàries paralel·les a l'equador, que marquen els límits de la zona on el sol arriba a brillar perfectament vertical. Els tròpics tallen imaginàriament la terra en terços... i jo en sobrevolava el més càlid mentre complia un terç de la meva estada al Middle East.

Els inicis sempre són especials... tot entra directe a la mèdul·la, com els nens petits que aprenen a parlar sense cap esforç. De vegades miro d'obrir la percepció deixant que l'Àrab m'impregni l'inconscient. Estic convençut que si ho fes durant tot un any no me'n sortiria... la ment de l'adult està massa carregat de desig, i Qatar és el paradigma del desig satisfet. Cada Qatarí cobra de l'estat un sou mensual pel fet de ser paisà. Un sou que arriba als 3.000€ segons els rumors que corren, imagineu quin tipus de vida estan acostumats a portar.

Ahir vaig anar a casa d'un Qatarí important, que havia estat l'entrenador de'n Guardiola quan jugava aqui. Ens va rebre a la porta de la seva mansió, impressionant. Aparcats a mà esquerra, tres cadells Mercedes de menys d'un any de vida jeien com camells avorrits esperant el seu amo. Entrem a casa: rebedor ampli, envoltat de portes lacades blanques, amb motllures daurades que ens reflecteixen a trossos. Tot plegat força cutre, perquè el luxe és en realitat molt difícil d'exercir... no n'hi ha prou amb comprar-lo. Vam seure en una sala perimetralment flanquejada de sofàs curulls de coixins, presidits per una taula coberta de seda, sobre la qual hi havia una safata de plata. A la safata teteres de plata, un bol de cristall amb aigua per rentar-nos els dits, i tasses de plata amb incrustacions de diamants... tot plegat molt rococó, molt d'imitació... sent el màxim exponent de la imitació Qatarí el centre comercial "Villaggio" de Doha, construït inspirant-se en les galeries Vittorio Emmanuelle de Milano, al que han afegit per a major gaudi del consumidor uns canals venecians pels que patrullen gondolers indis o filipins.

La peculiar manera de fugir del buit existencial d'aquesta gent és imitar el luxe estranger, i si poden no es queden aqui, sinó que l'adquireixen, el financen .. li posen el seu nom com si fos el seu fill: Qatar Foundation a Barcelona, Emirates Stadium a Londres... i "Qatar Stadium" pel proper Camp Nou, segons diuen les males llegües.

A un dels meus companys li agrada dir que aquesta gent ha passat del camell al mercedes d'un dia per l'altre, i té força raó: en dues generacions han assolit la modernitat, i només en 15 anys han construït la major part de la ciutat que veiem a les postals. Per aquest motiu m'agraden els homes grans que he conegut aquí: encara ténen el desert a la sang, la senzillesa a la mirada, i l'agraïment al somriure sincer.

Fa un parell de setmanes em van convidar a sopar a casa de la família d'un altre col·laborador local. En entrar a la casa, que també era immensa, em vaig treure les sabates i vaig travessar el rebedor. Arribo a una sala de 50m2 assortida de sofàs, i 40 ulls bruns em miraven sota mocadors Qatarís. Tota la familia de l'home, del pare als nebots, estava fent-la petar a la Qatarí, és a dir, asseguts uns al costat dels altres, en ordre d'edat més o menys informal. Les sales de reunions a les cases sempre són així, àmplies i amb seients perimetrals on conversar uns al costat dels altres, facilitant la intimitat i el contacte físic. I és que els homes es toquen força al Golf, i a mi m'agrada, em sembla molt sà... de les poques coses sanes que trobo per aquí. Se saluden donant-se la mà, i si hi ha estima s'apropen per tocar-se amb la punta del nas, tants cops com temps hagin estat sense veure's. Habibi, es diuen... t'he trobat a faltar!. Amb ells vaig sopar al terra, a costat i costat d'un un hule de 10 metres sobre el qual hi havia muntanyes d'arròs coronades amb pollastre. Menjàvem amb les mans, com és tradició, i vaig haver d'estar molt concentrat per no utilitzar la mà esquerra en cap moment. Si ficava la "pota" esquerra, automàticament ningú agafaria més del plat comú, i potser pararien de menjar. Això és el que he sentit i per si de cas, miraré de no haver-ho de comprovar.

En tot aquest embolao estic immers, ja que sóc l'agent 707. És el número del meu nou apartament, un apartament digne de'n Bond. Fa molta patxoca... quan vaig entrar per primer cop vaig fer bots d'alegria durant 5 minuts, corredisses, palmades i crits inclosos. Com a curiositat us diré que té un netejador de cul a l'estil àrab. No havia tocat aquest invent del diable fins avui, que la Jana m'ha convençut amb males arts.

... Això no ho llegiu mentre sopeu, oi?
M'haureu de perdonar. Deixeu la cullera al plat, que continuo...

Es tracta d'una petita dutxa amb palanqueta, penjada dignament al costat de la cisterna. Situo apuntant a l'objectiu, i... gatell!   FLASCA, diana amb un xorro força intens i més aviat fred, segur que molt calculat perquè resulti fins i tot agradable al tacte. En aquest racó íntim del meu apartament he experimentat el "culture shock" del dia, i és que periòdicament en vaig tenint. Fa dos dies, per exemple, vaig intentar comprar menjar. Sembla fàcil, no? Doncs bé... Baixo al carrer tot cofoi perquè em toqui l'aire, i em dirigeixo a la zona del Souq. Allà trobo supermercats filipins que semblen formiguers, i que tenen un 5% de verdures front a un 95% de processats. No, aqui no compro avui..... vejam si trobo un super més "europeu"... vejam aqui... no, aqui hi ha un sidral muntat amb un home bala... vejam allà... no, aqui hi ha un escenari amb barrufets cantant en Àrab... vejam allà.... no, aqui hi ha uns paios farcits de miralls que es fotografien amb la penya.... i més enllà? .... no, aqui uns ayatolàs Qatarís i Palestins fent danses militars...  en fi, no continuo i us juro per l'alcohol que no bec que encara la podria estendre  Vaig haver de pillar un taxi i anar a un Carrefour de l'altre punta de la ciutat per fer la compra, i després tornar a agafar un taxi per anar a l'apartament. Un estil de vida basat en l'absoluta abundància de recursos... sobretot petroli i pasta.

El tercer element de la trinitat Qatarí és el futbol: el meu univers aquests mesos. He conegut personatges, com el Camacho, ésser entranyable, campechano i amb l'energia d'un porc senglar... Camachooooo!, li vaig dir jo tot original, i ell va respondre: "Que haces tu aquí?"... l'home flipant de veure un altre espanyol en una pista de futbol a prendre pel sac del món. És seleccionador de Xina ara, i havien jugat contra la selecció Omaní el dia abans. Li vaig desitjar sort, de tot cor.

I bé... són les 2.26 hora local. Demà és divendres i és cap de setmana a Qatar. Miraré d'escapar-me de la meva sofisticada presó de cristall i conèixer algun nou racó d'aquesta gran escenografia que és Doha. Si mai mireu un googlemaps, sapigueu que el mar rodó que hi ha al mig de la ciutat també l'han fet a mida. Jo estic a la punta sud, davant del museu d'art islàmic. Feu zoom i digueu hola.